Història i Geografia

Situada a la mitja muntanya de l'Alcalatén, a 568 m. d'altura, i a 33 Km. de Castelló, Llucena / Lucena del Cid està localitzada estratègicament sobre l'estret i allargat llom d'una muntanya envoltada pel riu i els barrancs, enmig d'un paisatge muntanyós espectacular el qual ve a ser com una gegantina i escarpada escala que baixa des de Penyagolosa –la màxima altura de les nostres terres- al mar. 

Des de la seua elevada posició, Llucena domina la profunda vall del riu del seu mateix nom, que ha sigut la via de penetració cap a les terres altes del interior des de l'antiguitat, donant-li al poble la seua característica històrica  de punt de trobada de la gent del litoral i la de la muntanya.
Aqueixa mateixa muntanya, l'altura de la qual matisa el genèric clima mediterrani, proporciona a Llucena una pluja un poc més abundosa que a les terres baixes de la costa i, sobre tot,  uns estius més frescos, cosa que va atraure, ja des del segle XIX, una nombrosa colònia d'estiuejants que va contribuir a dotar-la d'una reconeguda categoria de centre turístic, per a la qual, certament, no li manquen atractius.
En quant a la morfologia de la població, sobre la seva muntanya, el poble de Llucena es mostra als ulls del visitant com un blanc reguer de cases, al mig del qual es troba la plaça, centre neuràlgic de la vida llucenera amb els seus perxes medievals. I presidint tot el conjunt, un gran casalici (el Castell) que, en altres temps i amb traces defensives gòtiques ja perdudes, va ser casa i castell feudal construït damunt d'una anterior edificació musulmana.

En quant a la seua història, es desconeix el moment exacte de la fundació de Llucena, encara que l'arrel llatina del seu nom ens proporciona un indici del mateix, sense excloure assentaments anteriors d'èpoques ibèriques o inclús del bronze, de les quals es troben vestigis a diversos llocs del terme municipal.

 


Durant l'època musulmana Llucena, va ser un poblat fortificat d'altura –un "hisn" en àrab- que oferia protecció a una població dispersa per la vall del riu i les hortes dels voltants. Conquistada pels cristians al segle XIII, el rei Jaume I va concedir en feu, en 1233, tot el territori del castell de l'Alcalatén, inclosa Llucena, al noble aragonès Eiximén d'Urrea.
En 1798, en morir el desè Compte d'Aranda, el famós ministre il•lustrat de Carles III i Carles IV i últim dels Urrea, el feu va passar a la casa ducal d'Híjar, on va romandre fins la definitiva supressió del feudalisme en el segon terç del segle XIX.
Va ser precisament en aquest agitat període quan Llucena es va guanyar el títol d'"Heroica Villa" en reconeixement al seu valor front als atacs de l'absolutisme durant la primera Guerra Carlina.
Lingüísticament Llucena es troba en el límit occidental de la zona valencianoparlant, ja que els pobles següents (Villahermosa i El Castillo de Villamalefa) ja són de parla castellano-aragonesa.

 

 

La població

El centre de la població és la plaça amb pòrtics originaris del segle XIV, miradors del quefer quotidià de Llucena a través dels segles.

 

 

A un costat d'aquesta es troba una decorada font, rodejada de cases de principis del segle XX amb pinzellades de Modernisme. A l'altre costat, es troba la gran església barroca de mitjans del segle XVIII que constitueix el temple arxiprestal de tres naus y cimaci ondulat i profusament decorat interiorment, especialment al seu absis on es conserva quasi intacta la primitiva decoració originària.

 

Sense por a perdre's, el visitant pot caminar en la seua descoberta de Llucena pels xicotets laberint de carrers al nord i al sud de la Plaça.  Al nord, just per en front de l'església puja el carrer Sant Roc, blanc i estret, que acaba en una empinada escalinata que ascendeix al Castell. Des d'allí el visitant obtindrà una magnífica vista de la població i del paisatge que l'envolta.


I al carrer Metge Nebot, que comença a la placeta de baix, front a l'església, hi ha un bonic mirador sobre el riu, des d'on es divisa la Badina -la tradicional zona de banys al riu-, amb el pont de la Ruta del Molins; els meandres del riu, amb Figueroles al fons, i les penjades cases construïdes vora el precipici a la part de llevant de la població.  Entre un i altre carrer, les blanques cases de poble transmeten el sabor de la Llucena tradicional.


Al sud de la Plaça, els empinats carrers de La Parra i de Sant Isidre porten a Les Eres i el Graner del segle XVIII, l'altre casalici històric de Llucena.. I si agafem el carrer de Santa Anna, junt a l'Ajuntament, recorrerem els carrers de La Solana, on la vida llucenera sembla congelada en el temps i on trobarem raconades sorprenents i encantadores.

 

La contornada

A l'entrada del poble, venint de Castelló i unida a la població per un còmode accés pera  vianants es troba el parc de San Vicent (Parc infantil, piscina, bar y frontó), junt a la font i ermita del mateix nom, una construcció de transició del gòtic al renaixement situada sobre una penya rocosa –la Penya de l'Amor amb la seua llegenda d'amants desgraciats-. Destí per a una  tranquil•la passejada.

   


A l'altre extrem del poble, venint de Terol, l'ermita de Sant Antoni alça temeràriament la seva blava cúpula barroca sobre el profund Barranc de la Pedrenyera, visible des del preciós mirador situat darrere de l'ermita. Al seu costat, el Cau de l'Art, on encara ressonen els poemes del poeta Miquel Peris, remodelat ara com a casa rural.


 

Continuant pel camí de Sant Antoni, s'arriba al parc infantil de la Fonteta de Godó, una encantadora sorpresa amagada entre parets rocoses, amb un passeig de bancs a l'ombra dels plàtans vora el barranc del Prat.

 

 

Més a munt, la Font del Prat, amb la pinada  de l’hotel del mateix nom, de fort sabor romàntic, constitueix una altra visita obligada a Llucena.